Poesia en valencià: Ars poetica

Com no havia de recordar-me
de vosaltres, les vesprades anònimes,
buides com el desig quan no descansa en res,
quan no busca i no ignora.
Les hores en què, altiu,
abandonava el gris tràfec dels homes
cercant la més callada veu _la que em calia.

Vesprades solitàries, només per a mi vives,
només al meu amor plenes i ressonants.
Sota eixa llum el terbolí dels fets
quimèricament es transformava
en signe d'aquiescència
tant més bell com més digne
i del record més sòrdid sabia extraure'n
un guspireig amable, si un vell desig en temps
allí també nià, divinitzant-lo.
Com les ruïnes evoquen els forjadors imperis
amb resplendors que potser no assoliren
i la memòria inventa
inexistents miratges en un passat desert,
així jo regraciava les hores i les coses
i d'una perfecció en deduïa les altres
jutjant-me, a mi i a elles,
amb atenció i franquesa
distanciada i tranquil·la.
Aspreses, brusquedats, detalls calamitosos
i míseres rancúnies deixant-los en oblit.
Així en les hores quietes
el món i el meu destí a la fi no em semblaven
entitats escindides, dispersió de fragments
en dansa inacabable.
Així la lucidesa nous espectres bastia.

Poc durava l'engany. Entre el folcat dels homes
la pantomima és llei,
i el silenci no troba cap escletxa
en què viure del silenci dels altres.
Com sonàmbuls o histrions els homes passen
armats de vagues creences i motius,
amb cega confiança en els objectes.
De la resta s'encarrega l'oblit, altra vegada.

Com no recordar-me de vosaltres,
vesprades sense nom, quan l'amor
inventava paraules que li esqueien,
paraules que entre els homes mai no podran ser dites,
de ningú predicades.
Com és inútil de buscar la fermesa en els núvols,
la tendresa en les pedres.
Llavors, quan només de mi deia.

Enric Sòria.