Comiendo caviar con las manos (y en el suelo)

La metáfora es bonita. Tanto que una vez escrita observo que es una manera amable de llamar cerdos a los piratas. De piratas entendemos que son las personas que se descargan productos culturales en internet sin pagar. Los que abordan barcos, dirigen bancos, contaminan o lanzan bombas son otra cosa. Perdonad, no quería establecer comparaciones demagógicas que no sirven para nuestro objetivo: debatir sosegadamente sobre internet y cultura.

Esta mañana la SER ha debatido sobre la nueva Ley Sinde en Hoy por Hoy. Lamentablemente ha sucedido porque comentaban un informe sesgado (realizado por una parte interesada, la industria) en una tertulia donde todos los comentaristas tenían el mismo punto de vista. En definitiva, no había debate. Teniendo en cuenta que se supone que “el 90% de los productos culturales en internet son descargados ilegalmente”, digo yo que alguien debe haber que defienda estos “abusos”.

Lugares comunes en la discusión he visto unos cuantos. Quizás muy válidos todos ellos, pero no he encontrado referencias a ninguno de los que yo considero importantes. Dado que internet me da esta posibilidad, los expongo libremente:

No entiendo por qué compartir debe estar perseguido salvo que las normas las aplique el mercado y no las personas. Hasta la fecha, ningún librero ha puesto las manos en el cielo porque la gente comparta libros. Es algo habitual. Como antes era compartir películas o grabarse discos en cintas. Por no decir quedar a escuchar música en grupo. Hoy la gente hace lo mismo, salvo que por internet. Asusta porque los números aumentan, pero sigue siendo lo mismo y a mí no me parece mal.

No me parece mal porque es la mejor manera para difundir la cultura, para que la gente la consuma, para que la gente la conozca: yo voy a conciertos de esos artistas, a veces pago vinilos. Voy al cine todo lo que puedo, incluso alquilo DVD’s online. Hay más oferta y consumidores pagando que nunca.

Si hay un gran porcentaje de personas que no siguen este ejemplo es sencillamente porque no pueden pagarlo. En España cada vez somos más pobres. Si perseguimos la supuesta piratería de manera eficiente como se reclama, el consumo de cultura descenderá brutalmente y dudo que ascienda significativamente el mercado tal y como se conocía.

Esto me lleva a un segundo punto, internet no es gratis. Pagamos la tarifa más alta de Europa. No nos engañemos, la gente no paga por conectarse, paga porque espera acceder a unos contenidos que luego son gratis. Hay unas compañías que se están lucrando, véase Telefónica, por enchufarnos y no hacer nada más. Estas compañías que quieren cobrar a los que dan contenidos. Su punto de vista es que sin ellos no hay internet. No se dan cuenta que es al revés.

Mi conclusión es que las maneras de consumir cambian y los consumidores también. La cultura ha dejado de ser un producto (generalizando) y se ha convertido en un servicio. Las personas quieren pagar por recibir un servicio y luego decidir qué y cuándo lo consumen. Eso es lo que diferencia a la industria cultural de otras.

Post Scriptum: La industria cultural y sus apóstatas deberían reflexionar sobre su esencia y actuar en consecuencia. Si quieren ser industria que asuman las reglas del mercado. Si quieren ser cultura, que asuman que son un bien de interés general y acceso libre, como la sanidad.

Bye, bye Mr. President

Finalmente no hubo más sorpresas y José Luis Rodríguez Zapatero, aka ZP, anuncia que cuando finalize la legislatura no se presentará a la reeleción.

By World Economic Forum - Monika Flueckiger [CC-BY-SA-2.0

ZP ha confirmado una tendencia de la democracia española: ningún presidente sale bien de la Moncloa. No lo hizo Suárez, aunque con el tiempo lo han rehabilitado, y de Calvo Sotelo, con decir que en google sale antes en la búsqueda el falangista dice mucho de cómo fue la huella que dejó.

González salió con la etiqueta de la corrupción y Mr.X. Aunque gracias a la labor destructora de Aznar y el descrédito de bambi gana enteros en el recuerdo como gran estadista a pesar de que se fue por la puerta de atrás.

Ansar subió un peldaño más. Del España va bien a la guerra de Irak, la boda de El Escorial, la marea negra, el Yak...salió de la Moncloa vilipendiado por todo aquel que no fuera un declarado pepero.

Valga la introducción para contextualizar el descrédito de ZP. No sé si es un mal que se gesta en la Moncloa o si viene de serie, pero es cierto que ZP ha superado el malestar generado por Aznar: el actual presidente ha recibido mucho desde la derecha, pero la izquierda ya no le quiere y en su partido intentan no acercarse a él.

A mi modo de ver, el análisis de Millás en El País del domingo acierta de pleno en la figura (aunque a mí no me la pegó en 2004). 

Recuerdo aquellas elecciones. Comentaba con mi padre cómo era posible que un candidato prometiera tantas cosas (imposibles de cumplir) si pensara que iba a gobernar. Efectivamente, las encuestas no le daban la victoria -aunque la derrota era mínima-. 

Es cierto que el 11-M propició su victoria. Pero no se le puede culpar del atentado. Ese fin de semana fue turbio, pero yo soy de los que protestó contra el gobierno por intentar ocultar la verdad hasta que pasara el 14-M. Lo siento, pero mis amigos extranjeros me llamaron el día 12 explicando que sus gobiernos estaban en estado de alarma por si el próximo atentado de Al-Qaeda era en su país (ejemplo de un amigo italiano, nada sospechoso de ser izquierdista, BTW).

Si hubiese sido ETA hubiera habido mayoría absoluta del PP. La gente vota por emociones y por eso las sociedades democráticas son tan manipulables ante el terrorismo. Quizás debería escribir un post sobre el exceso de importancia que le damos a la amenaza terrorista y el uso malévolo al respecto del poder.

El atentado islamista fue consecuencia de una política exterior concreta y así lo percibió la gente. Hablar de golpe de estado es completamente injusto. Porque entonces cada atentado de ETA debería haber supuesto una reacción similar.

Este fue el punto de inflexión que utilizó la denominada caverna mediática para atacar a ZP desde el minuto 1. Una caverna que fue creciendo con los años por motivos diversos: curiosamente, en la primera legislatura por temas que son los únicos en los que he coincidido con ZP (su primer apoyo al Estatut y resto de reformas autonómicas, su feminismo, las leyes sociales...).

No me gustó nada su creciente autoritarismo, ensimismamiento y dotes de la improvisación: le encanta dar golpes de efecto que no sirven para nada. Esta autocomplacencia derivó en una nefasta gestión de la crisis, sin visión, sin estrategia, para acabar en la segunda legislatura fiando la gestión de la economía española a los bancos y a la bolsa (los principales causantes de la misma).

Así se mereció una huelga general y un malestar creciente en la izquierda española. Disparates y dislates a parte, ha cerrado el círculo con una lamentable intervención en Libia. Contrariamente a lo que se dice, yo creo que coherente con lo que es el personaje. Lo incoherente es la visita de Gadaffi hace un año, la venta de armas, el apoyo a la dictadura de Obiang en Guinea Ecuatorial.

La derecha lo ha maltratado por osar a ganar unas elecciones que pensaban ellos tenían ganadas. La caverna no ha tolerado su legislación sobre temas como la eutanasia, aborto, divorcio, dependencia, homosexualidad o Memoria Histórica (última ley que critico por incompleta y por no saber manejar todas las sensibilidades).

Sigo pensando que ZP ha sido la respuesta a Aznar. El reverso español de la moneda. Con una interpretación muy similar (del buenismo/centrismo al ensimismamiento del César).

Pero si debemos buscar el principal motivo de su descrédito es él mismo y la crisis. Su negacionismo de la realidad, su manera de improvisar y de gestionar la situación lo han situado en la debacle. La magnitud de la crisis ha hecho el resto.

ZP da para escribir una tesis. Pero el personaje lo dice todo con esta frase: "Voy a hacer campaña explicando cómo hemos salido de la crisis". Hoy, tenemos dato del paro en marzo de 2011 en España: 4,3 millones de personas. Récord negativo.

Lo más triste es que la salida de ZP per se no arreglará nada. Si la fórmula es el PP de Camps, me temo que seguiremos igual hasta que los ciudadanos consigamos salir de la crisis, a pesar de los obstáculos de la partitocracia PP-PSOE.

No sé qui governa Espanya

Me pregunte per què des de la vaga del 29S encara no hem eixit al carrer contra el Govern:

• L'esquerra abertzale, en un fet històric sense precedents, crea un partit que compleix la llei de partits i rebutja la violència: la resposta del Govern es aconseguir que el fiscal evite la legalització al Suprem (com així ha passat).
• Japó pateix el pitjor accident nuclear en dècades. Ací el Govern que havia promés acabar amb centrals de 40 anys, aposta per les nuclears i dóna continuïtat a la Central de Cofrents.
• El Govern s'uneix i lidera amb França i Regne Unit una acció militar -això sí, emparada per l'ONU- contra Líbia.
• Al Congrés dels Diputats, el president i el seu partit eviten que triomfe una iniciativa d'Esquerra Unida que canvie la llei hipotecària i permeta canviar casa per hipoteca.
• El Govern no executa les competències que en té per evitar que es tanque TV3 al País Valencià.
• El Govern, amb l'excusa de la crisi ha imposat unes retallades a tots els nivell que poden afectar a la efectivitat de l'Estat del Benestar: és a dir, la caguen banquers i constructors i la paguem asalariats, desocupats i marginats.

Ja no sé qui governa en Espanya, si ZP o si encara és AZNAR. La veritat que al joc de les 7 diferències seria difícil de trobar-les entre PP-PSOE més enllà de l'avort, l'ensenyament i el matrimoni homosexual.

Poesia en valencià: Ars poetica

Com no havia de recordar-me
de vosaltres, les vesprades anònimes,
buides com el desig quan no descansa en res,
quan no busca i no ignora.
Les hores en què, altiu,
abandonava el gris tràfec dels homes
cercant la més callada veu _la que em calia.

Vesprades solitàries, només per a mi vives,
només al meu amor plenes i ressonants.
Sota eixa llum el terbolí dels fets
quimèricament es transformava
en signe d'aquiescència
tant més bell com més digne
i del record més sòrdid sabia extraure'n
un guspireig amable, si un vell desig en temps
allí també nià, divinitzant-lo.
Com les ruïnes evoquen els forjadors imperis
amb resplendors que potser no assoliren
i la memòria inventa
inexistents miratges en un passat desert,
així jo regraciava les hores i les coses
i d'una perfecció en deduïa les altres
jutjant-me, a mi i a elles,
amb atenció i franquesa
distanciada i tranquil·la.
Aspreses, brusquedats, detalls calamitosos
i míseres rancúnies deixant-los en oblit.
Així en les hores quietes
el món i el meu destí a la fi no em semblaven
entitats escindides, dispersió de fragments
en dansa inacabable.
Així la lucidesa nous espectres bastia.

Poc durava l'engany. Entre el folcat dels homes
la pantomima és llei,
i el silenci no troba cap escletxa
en què viure del silenci dels altres.
Com sonàmbuls o histrions els homes passen
armats de vagues creences i motius,
amb cega confiança en els objectes.
De la resta s'encarrega l'oblit, altra vegada.

Com no recordar-me de vosaltres,
vesprades sense nom, quan l'amor
inventava paraules que li esqueien,
paraules que entre els homes mai no podran ser dites,
de ningú predicades.
Com és inútil de buscar la fermesa en els núvols,
la tendresa en les pedres.
Llavors, quan només de mi deia.

Enric Sòria.

No són els fets

Francisco Camps té moltes possibilitats de tornar a ésser reelegit president de la Generalitat el pròxim mes de maig. Diuen que potser millore els resultats anteriors. Dades que provoquen l'esgarrifança en la major part de persones racionals que en conec. I tal volta, siga perquè la seua versió de la realitat des d'un punt de vista racional els amaga la possibilitat de comprendre com és la realitat: eixa realitat que el PP sí comprén i utilitza al seu favor.

Si la gent vota pensant en els fets, potser no votarien a Camps. Però ell sap que la majoria de persones vota per d'altres (e)motius. Efectivament, no són els fets:

No són les sospites del cas Gürtel: independentment dels tres tratges, el seu Govern s'ha beneficiat d'una trama corrupta que ha fet negoci durant molts anys al País Valencià. No es tracta que cada dos mesos s'invente un pla amb 70 mesures (estil 100% ZP) que mai complix (entre d'altres perquè no en té diners). No té res a vore que el 25% dels valencians estiguen a l'atur. Que la nostra terra encapçale els percentatges de fracàs escolar. Ni pensen en les dificultats que tenen per matricular els seus fills o perquè puguen estudiar en valencià.

Realment la gent no es planteja quina qualitat democràtica té la nostra societat quan se perseguix a qui no pensa igual, censurant exposicions de periodistes o directament tancant televisions públiques i multant a associacions cíviques. Voten i tampoc pensen el que costa Canal 9, el forat que té, la qualitat dels seus continguts o com s'ha convertit en un canal de propaganda on se paguen a portaveus amics pels favors prestats.

Són fets que la Generalitat va pagar 2 milions d'euros per innundar València d'urinaris. Són fets que encara no saben què va costar la visita del Papa. Per no dir que no sabem per què voten en Madrid coses que a València critiquen (lleis per a prohibir les prospeccions petrolíferes, demanar energia nuclear i criticar que se faça a Aiora un magatzem).

Més fets són que abans teníen dos caixes d'estalvis i ara no en tenim cap. Eixe poder valencià tan influent que ara està ofegat perquè la Generalitat no paga els seus proveïdors com tampoc ho fan les empreses públiques. I no ho fan perquè no tenen diners. És un fet que no tenen diners perquè els han malbaratat en una gestió pèssima i perquè no han estat un exemple de l'austeritat que pregonen.

És un fet que el territori rural i el litoral han minvat gràcies a un desenfrenat boom immobiliari que varen permetre per tot arreu. És un fet que l'AVE ha arribat finançat 100% per l'administració central i que ara se gasten diners públics per fer-lo vore com un èxit de la seua gestió (¿?). És un fet que si hagueren invertit on tocava no hauríem patit un accident mortal de metro. És un fet que no han rebut a estes víctimes. 

És un fet que critiquen a l'administració pública i les mesures "sovietitzadores" quan tenen a milers d'assessors pagats amb diners públics que només es dediquen a lloar el treball que fan. Per no parlar de la seua identificació 100% amb els interessos de l'Arquebisbe local a qui regalen terrenys, universitats i tot el que calga.

Són tants anys que donen per a molts fets. Tants com per a que en un país racional, crític i civilitzat Camps fera temps que no fóra president.

Tanmateix, Camps-PP dominen les emocions. Saben enfrontar a la gent en dicotomies irracionals (valencià-antivalencià/ gent de bé-sospitosos/ ordre-anarquia/ tradicions-racionalitat...). Han sabut expandir-se com una bassa d'oli per totes les escletxes de la societat civil premiant a les associacions més pròximes (o creant-les). La propaganda i el favor és la seua llei i la gent vota seguint estos principis: han creat un miratge de riquesa, triomf, grans esdeveniments. La gent vol ser així i es nega a vore que no ho és pel que diran.

Serà la irracionalitat la que ens tocarà combatre estes eleccions. La irracionalitat i la desmobilització de més del 30% de la població que no vota, no participa i no s'ilusiona. Perquè al País Valencià quan la gent vota pensarà en moltes coses, pero ens ha quedat clar que no són els fets. 

 

Intertextualitat

Hui llig a Levante que Un informe revela que los valencianos viven 9,9 meses menos por la polución. 
Curiosament, una estona més tard, @generalitatinfo publica un tweet que diu La Comunitat Valenciana respira aire net.
Quina coincidència eh?

And the Oscar goes to...

Sí, David Navarro!

Com esdevé en este país, la gran majoria que parla d'un tema o és demagoga o fanàtica. Efectivament, la demagògia és instal·lada majoritàriament a la premsa madrilenya. No els done gens de credibilitat, i menys a l'esportiva. No la tenen perquè no són imparcials. 

Els fanàtics ací són alguns seguidors del VCF i de l'Athletic. A vore, jo sóc abonat del VCF i dic les coses com són: la jugada en qüestió és de roja directa. Si l'àrbitre ho veu, Navarro al carrer i probablement no remuntem. En aquest cas, estaríem tots criticant que "se li anés l'olla" en una jugada sense perill. Com no ho van expulsar i guanyàrem, doncs se li defensa. I això no està bé. Als rojiblancs, de totes maneres, dir-los que no treguin les coses de polleguera: és una lletja acció en un partit molt "bronco" i de les quals hi ha en gairebé tots els partits. I si han posat el focus en la jugada és perquè no van guanyar. (L'àrbitre no va influir perquè es menja dos penals). Si ho volen linxar-lo, que s'ho mereix, que siguen justos i linxen sempre als violents, començant pels quals tenen a casa. Criticar solament la violència de l'altre és fanatisme. 

PD: El VCF hauria d'haver amonestat a Navarro.

Hiyab o Mocador?

Conta hui El País que Un colegio de Arteixo pretende que la Xunta se lleve a la niña del velo. Efectivament, torna el debat sobre si és una xiqueta qui té la llibertat de triar portar el Hiyab a l'escola o si és el centre educatiu qui ho decideix.

Arguments n'he vist molts. Però els podríem dividir entre la gent que defén la lliberta religiosa de la xiqueta i qui defén la laicitat i l'autonomia del centre escolar.

Personalment, trobe que el debat real hauria d'ésser sobre el fet de dur Hiyab. Però esta és una discussió completament ideològica. És més, els creients parlen de Hiyab i els que  som "infidels" en diem mocador. Ja només pel fet d'utilitzar un nom o un altre estem conferint a este peça de roba un simbolisme determinat.

Com jo sóc ateu, en diré mocador. En diré que dur mocador és un exemple del masclisme de la religió islàmica o de les vessants tradicionals d'este món que així ho demanen. Un patriarquisme present en quasi totes les religions del llibre: a l'Espanya de feia uns anys les dones també es tapaven el cap amb mocadors com un senyal de puresa. Tanmateix, com a defensor de la llibertat de pensament he d'acceptar que d'altres puguen dur Hiyab.

Però el debat que es planteja ací no és el valor que li done jo a eixa peça de roba, sinó si el seu ús és acceptable a l'escola pública (a la privada que decidisca el centre). Jo sóc de l'opinió que no és acceptable. És una manera que tenen els pares de diferenciar a la seua filla de les no musulmanes. I mostren un actitud cap a la dona que no és precisament respectuosa. Si Espanya fora un país laic, els símbols religiosos estarien prohibits als llocs estatals i s'acabaria la discusió.

Però Espanya no és laica. És aconfesional. Vol dir que l'estat no té religió i que deixa als ciutadans exercir les seues creences lliurement. Per tant, en el cas de conflicte entre la llibertat religiosa (que és individual) i l'autonomia del centre, ¿ha de prevaldre la religiosa? I si eixa creença el centre considera que atempta contra altres drets de l'alumna?

He sentit a moltes persones dir que si són normes d'educació o que si el centre aplica una normativa. A mi me semblen excel·lents, però mentres no canviem la Constitució, no tinc gens clar que pugam obligar a ningú a renunciar a les seues creences. Si adaptem els menús per a respectar que no vulguen menjar porc o per a que els cristians no mengen carn en quaresma, per què el mocador no?

No podem acceptar que un centre públic decidisca sobre estos temes perquè generarà conflictes a totes bandes i promourà la discriminació d'estes xiquetes o promourà la creació de guetos.

És més, per la mateixa regla de tres, jo podria argumentar no escolaritzar el meu fill en una escola on s'estudie religió, o s'admeta el hiyab perquè no el trobe un bon exemple educatiu.

El fet és que la realitat, ens agrade o no, és plural. I, mentres no es decidisca -democràticament- canviar les regles, hem d'aprendre a conviure amb totes les creences. 

Això vol dir que haurem d'acceptar el hiyab a les escoles, però els musulmans hauran d'acceptar (com ho fan ja molts cristians) rebre crítiques constructives i educades sobre este aspecte.

Per tant dos aclaracions: prohibir únicament el mocador a les escoles i no parlar d'altres símbols religiosos és discriminatori.

Si no ens sembla bé que estiguen presents a les escoles, canviem la Constitució i fem d'Espanya un país laic. 

PD: Quan parle d'ells, vull dir els creients o els musulmans front als no creients.

Breu apunt esportiu

No m'agradava Quique Sánchez Flores perquè dirigia un València mediocre sense possibilitats de guanyar res. Vàrem contractar a Emery i continuem amb el mateix símptoma: impossibilitat de guanyar a cap equip que siga competitiu. Amés de continuar sense un patró de joc: jo no sé a què juga el VCF i crec que Emery tampoc.
En definitiva, si l'única cosa que volem és tindre un planter de baix cost, jugar la Champions i conformar-nos amb ser tercers, que el renoven. D'esta manera estaré més a prop de deixar Mestalla i anar els diumenges al cine, avorrit d'esta mediocritat.
Si volem emocions, apostar per un equip competitiu, que no car, canviem d'entrenador. Però amb visió: per què no apostem per la pedrera i per un estil de joc i invertim en eixa direcció els anys que siguen fins ser competitius?
Hui en dia, l'única cosa ben certa és que Llorente ens porta camí del nihilisme: no farem res i no en serem cap cosa. Ell només aspira a sobreviure. Jo pense que per viure hem de saber què volem ser.
Si es tracta d'ésser una mediocritat, que no compten amb mi.

Encara ens queda internet, de moment

Volem TV3

Demà farà una setmana que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va decidir tancar les emissions de TV3 al País Valencià. Fet que és una conseqüència directa de les amenaces del Consell d'imposar més multes a esta entitat (ja deu 600.000 euros).
S'ha escrit molt i amb molt trellat. Per no repetir, vos recomane llegir la col·lumna de Vicent Martínez on explica ben bé quin són els motius reals d'esta acció del PP valencià: crear una cortina de fum, revifar l'anticatalanisme i demostrar que poden fer-ho. Jo afegiria que tenen una especial esquira contra ACPV.
Tots estos motius en són igualment condemnables. Malgrat això, per a mi el tercer punt és el més preocupant: el poder té una tendència intrínseca a extralimitar-se. Així i tot, el PP pensa (i no està equivocat) que pot forçar el tancament de les emissions d'una televisió pública sense patir cap tipus de conseqüència. És més, ho ha fet perquè pensen obtindre rèdits electorals (el seu únic propòsit).
Ara vindran les discusions legals, les sentències dels tribunals (quantes ha incomplert la Conselleria d'Educació?), o les atribucions de culpes (sembla que açò també és culpa de ZP, en part en té com després comentaré).
Però el problema és de la gent. La gent defén les coses que l'afecten i fins i tot justifica coses que se fan als altres sense pensar que a l'inversa els semblaria injust. El passat dilluns érem unes 3.000 persones a la plaça de la Mare de Déu de València manifestant-nos pel tancament de les emissions d'un mitjà de comunicació. ¡Només 3.000 persones! En un sistema democràtic no s'hauria d'acceptar mai un comportament com este per part del Govern (siga autonòmic o central). Davant un fet semblant (Mubarak va tallar les emissions d'Al Jazeera a Egipte) ací tots vam reaccionar criticant-la com una acció dictatorial. Però si passa al País Valencià la cosa canvia.
La gent busca la seua justificació per a no manifestar-se o fins i tot defén l'acció del PP: que si són catalanistes (a voltes només per ser catalans), que si no compleixen la llei (ho feien fins que l'han feta ilegal), que si no la veu ningú, que si només la veuen els que "mos volen invair"... Jo també he sentit dir que la gent se manifesta per açò i no per la crisi (un argument irrefutable, veritat?).
Res pot ser més descoratjador. Ací la gent està a favor de la llibertat d'expressió però no es mobilitza mentres no li prenguen la seua. Desgraciadament, algunes persones que estaven manifestant-se, si hagueren tancat Intereconomía TV (la TV fatxa) estarien contents i no s'haurien queixat.
És la gent com tu, que m'estàs llegint, qui contribueix a que cada volta el nivell democràtic siga més baix, més restrictiu. Ara me vindràs amb la història que tots podem vore TV3 a internet (¿tots?). No et sorprengues quan dins de poc la censura i el control arribe a internet i ja no pugues dir que ho voràs per internet.
Llavors te sorprenderàs i diràs què ha passat? per què poden limitar continguts o accessos les companyies telefòniques? per què internet ja no és oberta?
Això passarà perquè com sempre, tu hauràs votat al Partit Polític amb majúscules que ho permet: el PP-PSOE.
PD: El PSPV no s'ha manifestat contra el tancament de les emissions. El PSOE ha frenat a les Corts Espanyoles una Iniciativa Legislativa Popular que permetria vore TV3 i qualsevol altra televisió autonòmica.
Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Objeción de Conciencia

Interessant vídeo sobre un grup de dones valentes i compromeses amb al vida:

Els bons amics

Una de les coses que confirma una bona amistat és quedar després de molt de temps i poder tindre una conversa intrascendent, divertida i entranyable com si t'hagueres vist el dia anterior.
Tot un plaer.

Una lección de periodismo

Es la que nos ha dado el "caso Vigalondo". Tamibién conocido como "Holocausto Vigalondo".
Resumiendo, para el que no esté al tanto:

Nacho Vigalondo es un director de cine que, entre otras actividades, ha organizado una campaña publicitaria de EL PAÍS y escribe un blog en ese mismo diario.
La semana pasada, jugando con su Twitter decidió provocar para ver cómo reacciona la comunidad de los pajaritos con un comentario privado (y obviamente en guasa, como luego explicó). El ejercicio era sencillo: negar algo que todo el mundo acepta como cierto y que es un tabú, el holocausto.
Una apreciación: el holocausto existió, pero se ha convertido en un tabú que nadie puede negar.
EL PAÍS, ante la oleada de críticas decidió dar de baja la colaboración del cineasta por los motivo que exponía la Defensora del Lector el pasado domingo.

Toda una lección de periodismo en el blog de Nacho porque explica cómo se gestan muchas noticias basadas en rumores, cotilleos o famoseo: "un famoso niega el holocausto, qué fuerte!" o "mira que hacer bromas a costa de un genocidio"... todo muy periodístico.
Todavía me planteo por qué se empeñan en llamar noticias-información-periodismo a lo que es meramente cotilleo: ¿son realmente relevantes las bromas que haga una persona en su red social?
Si Vigalondo fuera un negacionista y estos tweets nos ayudaran a saberlo, lo podría entender. La gente tiene derecho a saber qué ideología se esconde detrás de cada personaje público, especialmente si colaboran con un periódico que se atribuye una determinada carga ideológica (progresista, demócrata de toda la vida...).
 Pero no es el caso. Sencillamente se trata de una provocación y todos han caído (incluso yo).
Luego viene la lectura social o ética: EL País no acepta bromas sobre el holocausto. Correcto. Las ha hecho Vigalondo en El País? yo creo que no. Es como si te tiraran de tu empresa por criticar el aborto en twitter y tu jefe sí que estuviera a favor. No veo la correlación. Yo creo que la gente es capaz de disociar por un lado qué es EL País y qué es Vigalondo.
Pero sigamos y es aquí donde he visto más reacciones comunes: "no se pueden/deben hacer bromas del holocausto. Es una falta de respeto. Es tener mal gusto. Es aprovecharse del débil. Es insultar".
Desde luego, esto me ha dejado asombrado. Primero porque el comentario del cineasta no era para burlarse del holocausto, sino para burlarse de toda la troupe mediática que salta en seguida vigilando lo políticamente correcto y mostrando lo absurdo que es ser negacionista.
Pero yo me pregunto, ¿opinaba lo mismo EL PAÍS cuando se publicaron las viñetas de Mahoma en el periódico Jyllands-Posten?
El humor entendido como sátira social se basa en ridiculizar posiciones o situaciones que siempre están revestidas de seriedad. Es una especie de filto para desmitificar ideas, personas, hechos y, otras veces, sirven para decir cosas que muchos piensan pero no se atreven a decir.
Así, hay sátiras sobre la religión. ¿Se deberían evitar porque faltan al respeto? Yo creo que no. En todo caso nos parecerán de mal gusto (a mí la de Vigalondo me parece de mal gusto), pero muchas veces nos ayuda a reflexionar de una manera gráfica y contundente. En este caso hemos visto cómo los medios de comunicación invaden la privacidad, descontextualizan y amarillean generando nexos de causalidad sin acritud alguna. Un poco la idea sería: El País da cobijo a negacionistas.
Para mí, lo más triste es que el caso Vigalondo demuestre como en la edad de la información y la libertad seguimos manteniendo tabúes como en las sociedades prehistóricas.

Desesperado crepitar

Después de dos meses con ese zumbido, a veces crepitar, por fin veremos la luz en el más absoluto de los silencios.

No t'ho has pensat

No t'ho has pensat. Però ho has fet. Si ho pensares no ho faries. Les conseqüències sempre t'aturen. L'autocensura és la gàbia que ens atura i ens separa del desig.

A kind of

Pesa más su liviana presencia que cualquier atisbo de lógica humana. La insistencia del despertador, y no las ganas de amanecer, te levantan de la cama. Un café con leche humeante te concede un instante de placer, felicidad y tranquilidad absoluta. Si fuera siempre tan fácil. Te lamentas. Son las 7:45 de la mañana. No empiezas bien la semana.

Lògicament

La violencia no es solo física

El juego democrático se basa en la libertad de opinión/pensamiento. Yo puedo criticar o aplaudir lo que sucede en mi entorno. El sujeto de mis críticas las debe aceptar como tal. Incluso puede rebatirlas o ignorarlas. Está en su derecho.
Intentar imponer estas ideas mediante la represión vía censura -si tuviera ese poder- o vía la violencia física está fuera de ese juego. Es una actitud antidemocrática y, sobre todo, ilegal (causa-efecto).
Por eso deberíamos evitar que se sucedan agresiones como la que sufrió un representante del BLOC en Mislata. ¿Qué sucede? Ah! ¿Que os pensábais que hablaba de la que recibió un consejero del PP en Murcia? También. Desgraciadamente, locos, agresivos, intolerantes y justicieros existen en todas las ideologías.Y en todos los casos debemos ser unánimes: la violencia no vale.